Perquè els que vivim al món rural volem seguir així

Ja sé que ha sortit moltes vegades, però cada cop que ho veig, ho sento o ho llegeixo en un mitjà de comunicació, em bull la sang, és vergonyós que la gent de les capitals pretenguin imposar les seves condicions al medi rural, no en tenen prou en fer malbé on viuen si no que pretenen que els que no en tenim culpa també hàgim de modificar la nostra manera de viure. "És que el territori és patrimoni de tothom"; i una MERDA (ai no que fa pudor); Bé, no segueixo doncs cada mot que escric fa que un altre amb més ràbia i indignació em sorgeixi, però no abans sense manifestar la meva oposició a tots aquells alcaldes de tots aquells municipis que per tal de tenir uns ingressos més de foresters, fan que els que hi viuen i paguen religiosament des de sempre hagin de modificar els seus hàbits per tal de fer feliços a quatre turistes, "dominguerus" o es diguin com es vulguin dir. Aquí deixo un text que ja he rebut unes quantes vegades per e-mail que mostra plenament, de manera més correcta i encertada, el que des dels pobles de Catalunya opinem d'aquesta situació:

Les vaques porten esquella i la merda fa pudor!



Ja n'hi ha prou! La població rural de Catalunya està patint una amenaça!
Des de fa segles les campanes dels pobles toquen cada hora, les vaques, les ovelles i els cavalls porten esquelles al coll, els galls canten a la matinada i la merda fa pudor (com no pot ser d'altra manera).
Darrerament hi ha hagut un gran augment de població urbanita "post moderna" que fa turisme rural per "respirar aire fresc" i "viure la natura". Això no hauria de ser un problema si no fos perquè alguns d'ells, Ajuntaments i constructores estan posant en perill la tasca dels pagesos i ramaders.
Es veu que les esquelles i les campanes "molesten", els galls "criden" massa i els tractors "destorben" a la carretera, i segons algun Ajuntament no es cumpleixen alguna norma que s'han tret de la màniga.

Serà certa la dita tan nostrada "de fora vingueren que de casa ens tregueren"?

No hi ha cap problema en compartir el món rural, el que cal és respectar-lo com es mereix.
A Catalunya tenim la sort que hi ha gent que pot viure encara de l'agricultura i ramaderia, una tasca que, de moment, no fa fums ni cal posar límits de velocitat a les vaques perquè pasturin.
La muntanya no és Port Aventura! És real i és de veritat! Ajudem tots plegats perquè segueixi sent així.



Passa-ho.



Domènec Farràs

SEAFIGHT

Com havia anunciat al post anterior, el que em fa estar més estona davant l’ordinador (a part de la meva feina), avui per avui és un joc dels que s’anomenen (segons jo) súper – adictius: El Seafight. El joc en si no està especialment bé ni de gràfics ni de sons, però la jugabilitat és tan bona que tot i que al principi no em va causar massa bona impressió, mica a mica i a mida d’anar passant estona amb aquest joc, cada vegada m’agrada més, així que anem al tema i us ho explico:
Vaig començar a conèixer aquest joc de mala manera, de tant en tant se m’obria una web sense jo haver-la demanat de jocs on-line que em posava dels nervis; però al cap d’un mes o així, em va arribar un missatge d’en Marc on em deia que em registrés, ja vaig veure que a la seva foto del messenger hi havia posat un vaixell amb el nom Nepomuceno, així que li vaig fer cas i em vaig registrar. Em va fer una sessió ràpida d’ensinistrament, i vaig començar a jugar.
La missió del joc és aconseguir créixer com a pirata o mariner, tot depenent del punt de vista, caçant mostres marins, enfonsant vaixells, trobant tresors, ... Tot això està molt bé, i a més, pots tenir o pertànyer a un clan, on els membres del mateix t’ajuden tan econòmicament com en atacs i a més es poden formar aliances, on cadascú d’aquesta aliança ajudarà al seu “aliat” tot i pertànyer a un altre clan. Nosaltres tenim un clan, petit però eixerit, el [ROS] (Rosa de mar) i pertanyem a l’aliança [A-M] (Aliança Màgica), que tot i que no som massa, estem ben avinguts, però hi ha carnissers d’altres aliances que ens tenen una mania terrible; que hi farem, ja s’ho trobaran.
Així que vaig començar a una “patera”, un vaixell ridícul, petit i esquifit, i a mida d’anar caçant mostres marins i anar trobant petits tresors, al cap de poc vaig aconseguir un vaixell de 1000000 monedes d’or, sembla molt, però no deixava de ser un “caiuco” al costat dels vaixells “Élite”.
Per fi, i aprofitant en esdeveniment (Evento), que són unes dates aleatòries on és força fàcil aconseguir bons premis, vaig poder comprar-me un vaixell “ELITE”, alguns canons dels més potents del mercat i alguna coseta més no tan important, el fet és que ara ja sóc “ELITE” 3 i juntament amb en Marc, quan podem fem quedades i anem de cacera. Realment enganxa moltíssim, així que si voleu gaudir com vertaders pirates des de la comoditat de casa, no ho dubteu: SEAFIGHT.

Aquí us deixo un petit vido per anar fent boca, i sobretot perquè trobo que la música és boníssima.

Ja torno a ser per aquí

Pels que fa dies que no em veieu per la xarxa, us he de dir que ja torno a ser aquí, porto un mes sense connectar-me gaire, per això ni vaig fer cap post sobre la sortida que vam fer la Lídia i jo amb en Marc i la Gina pels Aiguamolls de l’Empordà ni el toc que vam anar a fer al Centre de Paracaigudisme més important d’Europa (Skydive). També ha sigut el meu aniversari, 37 ja, i tampoc ho he posat al blog, tot i que he rebut moltíssimes felicitacions a través del Facebook (on tampoc hi entro gaire).
Vam sortir amb la Lídia a passejar des de la platja de l’Almadrava a Roses fins a Punta Falconera, amb els gossos, que anaven voltant per allà amb el meu patiment que no caiguessin per cap penya-segat. Teníem molt bones vistes i el dia era francament bo per ser gener, però el que realment m’ha fet decidir a tornar a escriure ha sigut el que tinc una mica més de temps lliure i el “Seafight”, quin joc més adictiu, primer el trobava odiós, doncs a vegades s’obre com un pop-up, però quan en Marc em va dir que m’ho mirés bé, ja no puc parar, com a mínim ½ hora al dia hi dedico, però això ja ho explicaré un altre dia.