dimecres, 26 de desembre de 2007

Sant Esteve 2007

Aquest any, el Sant Esteve és força entretingut, al matí ens hem llevat i hem sortit a fer una llarga passejada amb els gossos, per fer temps per anar cap a casa la mare a fer el tradicional dinar, molt dinar, uns canelons boníssims, un rodó de vedella per llepar-s'hi els dits, i postres fets per la meva mare o artesans d'en Surroca, els nens ens han recitat els poemes de Nadal i ens han buidat les butxaques de monedes, anaven fent bisos per cobrar cada cop, al final ja deien que ho feien de franc, quina gràcia, no saben res, els pillos; però el més bo estava encara per veure, hem anat la meva germana, el meu cunyat, els nens, la Lídia i jo cap a la Rambla, on hi ha instal·lada una pista de gel, per veure com patinaven els petits, dels grans, només la Lídia s'ha atrevit i se n'ha sortit prou bé, en Jordi té massa pressa per fer-ho bé i això provocava que caigués força vegades, en Xavi, passet a passet anava fent i la Lídia els controlava com podia. Aquí us deixo un video perquè us feu a la idea de com ha anat.


video


Després els nens han volgut pujar a un tren-trineu amb la Laura i la Lídia, mentre en Jordi gran i jo ens ho miràvem, més riure.


video


Ara encara ens queda anar a can Josep i la Carme a portar-los un regal, doncs el petit Arnau està a punt a punt d'arribar.

dilluns, 24 de desembre de 2007

Bon Nadal i Feliç Any Nou

Ja sé que el títol és molt obvi, ja sé que en aquestes dates tothom fa el mateix d'una manera molt ritual, ja sé que en aquest món on vivim, el consumisme està a l'ordre del dia, ja sé, que a banda de certs aspectes diferenciador som tots més o menys iguals i busquem les mateixes coses, ja ho sé. O no, hi ha coses que moltes vegades donem per suposades doncs no hi parem suficient atenció perquè sempre han estat allà, i d'altres tan sols les desconeixem, i només parant una mica d'atenció ens adonem que estem envoltats d'una realitat que en algunes ocasions, tot i estar al nostre voltant, no les havíem encara descobert. El meu desig per aquest dies, setmanes, mesos, anys que vindran és, almenys aquesta és la intenció, parar més atenció a les coses més insignificants del meu voltant, cada dia és diferent i com a tal s'ha de viure. No pretén ser aquest post una incitació a fer res, només és una idea, com milers d'altres idees tant o més vàlides que es faran aquests dies.

Vull donar les gràcies al meu cosí, en Marc per iniciar-me en aquest apassionant món dels blogs (que per cert el té molt abandonat) i gràcies a això he conegut, encara no personalment però espero que tot arribi, a gent molt maca que amb les seves aportacions als seus respectius blogs han fet que m'entretingués i ho passés bé cada matí. Gràcies a això ara tinc ciber-amics al voltant meu, però també a Tarragona, una asturiana a Manchester, i una parella molt maca a Madrid, que per la propera vegada que pugin a l'Empordà, si no avisen els poso falta.

Seguiu així amics, doncs gràcies als vostres blogs us coneixo cada dia més, sé que és el que us agrada i el que us inquieta i com més escriviu més us coneixo, ànims i que l'esperit del Nadal, o el Tió, o els reis o qui vulgueu us porti sobretot salut i felicitat, i inspiració per escriure i escriure i fer que aquesta aliança es faci més forta; tingueu tots unes molt bones festes de Nadal i una bona sortida del 2007 i millor entrada al 2008. Aneu amb molt de compte sense oblidar-vos de la diversió, abraçades i petons per tothom; quedem al Blog?

dijous, 20 de desembre de 2007

Segona classe pràctica d'Scuba

Aprofitant que estic de vacances, i que el temps encara ho permet, quedem amb el meu instructor particular (Marc) per fer la segona classe pràctica, el lloc triat, Canyelles petites altra vegada, perquè? doncs molt fàcil, per l'accés, que és molt proper al lloc d'immersió, per la gran praderia de posidònia que hi ha, i per la quantitat d'animalons que hi veiem. En aquesta ocasió ens acompanya també en John, grandíssim bussejador i millor persona, valent com pocs, però això ja ho explicaré més tard, anem al tema. El matí és fresquet però no pas fred, però jo, que sóc gat vell en tema d'anar a l'aigua a l'hivern, porto mig neoprè posat de casa (el meu neoprè és molt còmode), o sigui, que de fred gens, en Marc em mostra quines són les pràctiques que realitzarem avui, tant en superfície com a sota, i entrem a l'aigua; mentrestant, en John va fent des de sota, controlant el que un novell com jo evoluciona. Comencem fent un remolc en superfície, primer en Marc i després jo, i un cop fet, ens enfonsem i comencem a bussejar, el fons de posidònia està ple de nacres de vàries mides, això és senyal inequívoc de la puresa de l'aigua, trobem una clapa de sorra prou gran, ens aturem i fem les primeres pràctiques a sota aigua, fem la respiració amb l'equip de l'altre, intercanviem regulador principal amb secundari (octopus) i anem pel més "complicat"; en Marc em fa senyals de que el miri, es fa entrar una mica d'aigua a les ulleres, es posa els dits a la part alta de les ulleres, deixa anar aire i l'aigua surt, em diu si em veig amb cor de fer-ho i jo dic que si, ho faig, i encara no sé com, però em surt bé a la primera; ara en Marc es treu les ulleres i se les torna a posar, jo vaig a fer el mateix, i quan me les torno a posar estan plenes d'aigua, faig la maniobra anterior, però l'aigua es nega a sortir, ho probo vàries vegades, però no hi ha manera, al final, utilitzo la meva lògica, em trec el regulador i trec l'aigua de les ulleres directament amb l'aire del regulador, me les col·loco bé, i en Marc em fa senyals de pujar a superfície, pugem i em diu que el que he fet no és d'alumne, és d'instructor, però jo ho he fet per deducció, no se m'ha ocorregut cap altra manera; el que realment passava és que l'aigua de les ulleres s'havia de treure expulsant aire pel nas, però és tan obvi que ningú m'ho havia explicat i jo he improvisat; tornem cap a vall i ens dediquem a bussejar i observar la fauna, veiem un altre "cerianthus" de bona mida, alguns popets, molta castanyola i peixos petits, trobem un delericte (vaixell enfonsat), dedueixo que era una barca de pesca de mida mitjana-petita, anem mirant els racons i raconets que queden, i en un forat, enmig d'un munt de peixos, hi ha un congre, calculo de dos o dos quilos i mig, i a escassos metres, al mig del motor el seu aliment favorit, un altre popet; fem una volteta i comencem a tornar, mentrestant, en John que pulula per allà fa unes maniobres més avançades amb en Marc, i em fixo que no porta guants, d'acord que l'aigua encara no està massa freda, però tampoc cal exagerar, en fi, que tornem, arribem a la platja, sortim i amem descarregant els trastos; ens traiem els neoprens i sorpresa, el neoprè d'en John està obert, se li ha petat la cremallera i el paio ni se n'ha assebentat, ja ho dic jo que és molt valent. Al final, la immersió ha estat de 45 minuts aproximadament, a una profunditat màxima de gairebé nou metres, la temperatura de 14 graus, però a mi em marcava 12 de mínima, i hem consumit relativament poquíssim aire, a veure com anirà la propera i a veure també si el dissabte fa bo i el B-Team pot anar a col·locar el pessebre a sota aigua, per mi una altra vegada serà.
Per cert, a la primera classe pràctica, al sortir de l'aigua, per canviar-me, em vaig posar un barnús i així estava ben calentó, i avui, quan m'estava canviant, amb el barnús, miro cap en Marc i també en portava un, jejeje, l'instructor instruït.

dimecres, 19 de desembre de 2007

El Tió

Aquesta és una tradició molt arrelada a Catalunya, i a casa de sempre s'ha fet; és un procés que dura una sèrie de dies i culmina amb la obtenció dels regals que el Tió fa principalment als més petits. Un dels aspectes més importants és alimentar bé al tió, pricipalment amb fruita, la cara que se'ls queda als més menuts quan li posen la fruita nova i li treuen les peles de la que ja s'ha menjat és un espectacle, i qun més dies passen més és l'espectació que desperta en els nens. Ahir vaig anar a casa la mare i hi havia en Xavi, em va agafar de la mà i em va portar cap el menjador per ensenyar-me com estava el Tió i quina fruita li donava, quina il·lusió que tenia aquell nen i quines ganes de fer que el Tió mengés força. La nit de dilluns agafarem els bastons i donarem força cops al Tió per veure si "caga" forces regals, i al final, quan hagi cagat el tortell, en menjarem i els nens començaran a jugar; no sabrán que fer ni que triar de les emocions que experimentaran aquell dia.

diumenge, 16 de desembre de 2007

El Nadal de l'escola dels més petits

És dissabte a la tarda, fa un dia de gossos, plou i el termòmetre està clavat a tres graus, no neva, però l'aigua és pesada, que passarà, nevarà o no nevarà; fa anys que no neva aquí, per una banda fa gràcia, però per una altra no. A dos quarts de cinc de la tarda, en Jordi i en Xavi fan una actuació a la Salle; canten cançons de nadal i fan una mica de dansa, separats per grups d'edat i junts també; fan morir de riure, i ells sembla que s'ho passen prou bé, de fet només vam poder veure les acuacions dels nens de P-3 (Xavi) i els de P-5 (Jordi), però no vam poder veure l'actuació final on cantaven tots els nens P-3, P-4 i P-5, però teníem un altre compromís igual d'important.


A les cinc de la tarda, a Vilamalla, en Joel fa de pastoret, és un pesebre vivent de nens de llar d'infants, són molt macos i fan molt riure, alguns ho passen millor que d'altres, però els grans disfruten veient els seus fills com actúen. Va ser una pena, però nosaltres vam arribar just quan acabàven, però vam tenir temps de veure els nens com jugaven. Són molt petits i és molt difícil que tots creguin, però el resultat va ser molt bonic.

dimarts, 11 de desembre de 2007

De quan era petit

Tal com vaig explicar en un post anterior, la meva passió pel mar ve de molt petit, i la pesca sobretot, i com que a la Pirula li va fer gràcia la meva historieta de com agafava els pops quan era petit, buscant una mica he trobat aquesta foto de quan tenia 8 anys, espero que us agradi, com podeu veure la meva cara de felicitat ho diu tot.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Primera classe pràctica a sota aigua

És divendres al matí, hem quedat en Marc (cosí - instructor), la Gina (ja en sap) i jo, que he estat molt a sota aigua però com a màxim quasi tres m, inuts i prou seguits, per realitzar la meva primera immersió, el "bateig" com es diu normalment. El matí es lleva una mica ennuvolat i això fa que la Gina hagi preferit quedar-se a dormir (ella s'ho ha perdut, tururut); en Marc i jo anem a buscar les ampolles ("botelles") i cap a la platja de Canyelles a Roses; el mar estava com una bassa d'oli, surt el sol, i comencem amb el ritual de l'equipament, posant a la pràctica el que havia estudiat poc abans; el meu equip bàsic és d'apnea, cosa que significa que el neoprè és molt més engorrós de posar d0ncs s'ha de mullar amb aigua i sabó, però amb una gran ventatja i és que és més càlid i permet més mobilitat, però de totes maneres és un pal posar-se'l (sort que hi tinc pràctica). Ens col·loquem tot l'equip tal si fòssim astronautes i cap a l'aigua. Aquesta caleta és bàsicament de sorra, amb una de les praderies de posidònia més important de la Costa Brava; anem nedant fins arribar a una zona d'uns tres metres de profunditat i l'instructor diu de submergir-nos; abans comprobo que no resulta cap trauma per mi respirar artificialment, i un cop vist això, cap avall; jajaja, que t'ho creus; tal i com em va passar el darrer cop que vaig anar a pescar, no duia prou plom, i tot i el pes de l'ampolla no era prou per enfonsar-me; en Marc en passa una peça de dos quilos que afegits als nou que ja portava al cinturó haurien de ser suficients, però tampoc, el jacket estava completament buit d'aire i jo com una boia; sol·lució apropar-nos a una zona de roques per trobar pedres per guanyar pes; una, dues, tres, quatre, fins a cinc rocs vam necessitar per aconseguir que en Quim anés cap a fons, però un cop aconsequida una flotabilitat negativa vam començar a avençar per sota l'aigua. En el trajecte ja vam veure un petit llenguado i tot seguit una sèpia de bona mida, ja més endavant, i quan encara no teníem gaire profunditat vam veure un popet, i és que el meu instint depredador em fa veure animals per tot arreu, arribem a un clap de sorra enmig de la posidònia, a uns quatre metres de profunditat i comencem a fer les pràctiques; per mi el problema més gran que vaig tenir i que suposo que encara tindré algunes sortides més, és trobar la flotabilitat neutre. Seguim nedant bussejant i al mig de les algues, veig un pilot de sorra, això m'indica que hi ha algun ésser viu, però no aconsegueixo veure'l, miro cap en Marc i em fa senyals d'alguna cosa gran, m'ho miro bé i veig que és una tremolosa enorme, de cinc o sis quilos, millor no tocar-la doncs enrampa molt. Seguim i al mig de la sorra veiem una mena d'espirògraf, que no s'amaga el tot, cargols, ermitanys, un altre pop amagat, i fauna vària; quan en Marc veu que hem gastat unes cinquanta o seixanta atmòsferes decidim tornar; vam fer més pràctiques pel camí i sortida com si hi hagués mala mar, les sensacions van ser extraordinàries i em sembla que per ser la primera vegada va estar prou bé; no vam anar a gaire profunditat, vuit metres màxim per quaranta minuts de busseig, però va estar molt bé. Segur que em descuido alguna cosa, però van ser moltes sensacions amb poca estona, a veure la propera sortida com va. Aquí us deixo les fotos de la sortida de l'aigua i dels ploms i les pedres que vaig haver d'utilitzar per poder bussejar.

dijous, 29 de novembre de 2007

I ara Scuba

Com sempre he anat dient, la meva gran passió és el mar, des de petit he tingut la sort d'estar sempre molt vinculat al mar, a casa teníem una barqueta i aprofitàvem sempre que feia bo per sortir a passejar, o a pescar, o senzillament navegar, també tinc la gran sort de que a casa, tot i viure molt a prop del mar, des de que jo recordi, hem tingut una segona residència a escassos metres de la platja. Ja de petit petit, recordo que amb una mica de fil i un ham em podia passar la tarda al Port de Llançà pescant peixets que després em menjava fregidets, amb quatre anys vaig pescar el meu primer pop amb les mans, no recordo si era gaire gran, només recordo que se'm va enganxar al bracet i vaig estar 15 dies amb les marques i que va ser l'àvia Joana (l'àvia dels meus cosins) qui m'el va treure; amb 6 o 7 anyets entrava a la platja amb una fitora i al cap de 15 minuts ja sortia amb 1 ó 2 pops, em coneixien com el nen dels pops, quan vaig tenir l'edat necessària vaig tenir el meu primer fusell, amb aquell estri pescava més peixets i menys pops, però seguia estant a l'aigua; ens reuníem 4 ó 5 nois d'entre 12 i 15 anys i anàvem caminant fins a la punta de Cap Ras (des de Llançà, una horeta de camí) carregats amb fusells, canyes i el que calgués, i ens hi passàvem gairebé totes les tardes d'estiu; a mida que vaig anar creixent, la meva passió anava augmentant, principalment la pesca submarina, però també feia sortides només per mirar el que hi havia, em vaig comprar el meu primer neopré i l'equip bàsic, vaig començar a baixar a més profunditat, a estar més estona a sota aigua, a adquirir més experiència en un mitjà que no és el meu, i ara només em queda una cosa per fer relacionada amb el món submarí, i és gaudir del fons sense presses, no mirant sino observant l'entorn, completant el que més m'agrada, el mar.

De sempre he pensat que no té perquè ser incompatible la pesca amb l'Scuba, al contrari, ens hem de respectar, som dos maneres d'entedre el que més ens agrada, no perquè pesquem no ens estimem el mar, al contrari, pescar es la fi d'un procés que requereix un esforç enorme, i que moltes vegades no dóna fruit, bussejant, es poden veure infinitat d'éssers que a pulmó és impossible; per això, a partir d'ahir amb el meu instructor Marc (Castell)(www.budasdive.blogspot.com, www.meupaispetit.blogspot.com, www.pecioscostabrava.blogspot.com) vam començar a fer el curs per obrenir la 1a estrella; en un principi sembla bastant senzill, de totes maneres, hi ha molta cosa que per la meva experiència a l'aigua em resulta més fàcil assimilar, però ja veurem, de moment només hem començat.

Sabia que tard o d'hora donaria aquest pas, i el fet que en Marc sigui instructor m'ha acabat de decidir, ara ben aviat podré sortir amb en Marc, la Gina, en Patrick i la Teta, només em faltarà que s'acabi de decidir la Lídia, però aquest any entre feina, carrera i anglès no té temps, a veure si l'any que ve, ...

Ja seguiré explicant que tal em va aquest nou projecte que he començat.

dilluns, 26 de novembre de 2007

Cap de setmana ocupat

Aquest dissabte vam cel·lebrar l'aniversari del nebot de la Lídia, en Joel, que fa 2 anyets, ho vam fer al local de l'escola de Vilamalla, el nen s'ho va passar pipa que és del que es tracta, el menjar va estar bé, com a mi m'agrada, amb força carn a la brasa i per postres el pastís que es veu a la imatge.


Després, a la tarda-vespre van venir a casa la meva germana amb el meu cunyat i els meus nebots, la idea era fer un berenar - sopar, però els grans si que ho vam fer, però els petits tenien més interés en jugar que no pas en menjar; esgotat, aquesta és la paraula que descriu el meu estat després d'haver passat el dia amb tanta mainada, però és un esgotament sa, els nens estan contents i els adults també.


El diumenge va tocar anar a Capmany a fer una cargolada, en aquest cas érem pràcticament tota la colla, 19 en total, cadascú va preparar un primer plat o postres i de segon cargols, són ocasions per ajuntar-nos tots i explicar les nostres batalletes, ara ens hem citat per passar el cap d'any a casa meva, segur que ens ho passarem bé, com cada any. Vam quedar ben tips i després de fer el sorteig secret per jugar a l'amic invisible que es conclourà el proper cap d'any, els nois vam anar a jugar a dards, de fet va ser un "mano a mano" entre el Güibas i en Lluís, on va guanyar el primer, per variar, i on un servidor no va tocar gairebé cap vegada el número que apuntava, i en concloure les partidetes vam fer unes pregàries al déu de la pluja a base de Play Station Singstar, de fet ens ho passem pipa fent el ridícul, a la nostra edat i bramant (la manera més suau de dir el que fem), i així acabem de passar la vetllada, aquí us deixo una perla per anar-vos fent una idea.

video

dilluns, 19 de novembre de 2007

Setmana de pesca, circ i bateig

La Setmana passada vaig estar de vacances; fèia molts dies que no anava a fer pesca submarina, una de les meves passions, i després d'estar tot el dilluns fent d'electricista a casa i pendent del temps que s'apropava vaig decidir anar a Cadaqués a veure si trobava peix, la veritat és que hi vaig anar molt decicit i no vaig calcular massa bé un petit detall; arribo a lloc, em vesteixo per l'ocasió, em vaig posar el neoprè d'hivern (vaig passar una mica de calor) i vaig calcular el pes de ploms que havia de portar, si amb el neoprè de 3mm porto 4 o 5 Kg, amb el de 5mm en porto 6 Kg, doncs vaig pensar que amb 9 Kg en faria prou, ... ERROR!!! semblava una boia, cada cop que m'enfonsava tenia la sensació de que hi havia algú a dalt estirant-me perque no pogués baixar, ja feia anys que no practicava física però si no ho recordo malament (i si no em corregiu) vaig experimentar la llei de Boyle-Mariot en questió de fluids, quin desatre, havia de fer un sobre esforç per aconseguir arribar a fons, amb la conseqüent despesa d'oxigen que feia que un cop arribava a fons, hagués de pujar immediatament amb les reserves d'aire sota mínims, tot i així, i deixant dues molles de bona mida al seu cau doncs m'era impossible disparar, vaig aconseguir capturar un congre d'uns 8 kg, una molla d'un quilet i un rufí de mig quilo. Les fotos no tenen massa qualitat, però el dia tampoc acompanyava. De tornada cap a casa em vaig parar en un mirador de la carretera de Cadaqués, ja baixant cap a la plana i ja em direu que us sembla la vista des d'aquest punt.

Ja el dissabte, la Lídia i jo vam quedar amb la meva germana per portar els nens al circ, no savíem que tal reaccionarien, però estaven molt contents de venir amb el Tete i la Lídia. Els vam recollir a quarts de cinc de la tarda per arribar a l'hora al circ Imaginari, basat en acròbates xinesos, malabaristes txects i pallassos catalans.









Sortint del circ vam anar a fer un berenar-sopar al Lizarran, en Jordi i la Laura ens van convidar, i cap a casa ben calentons a esperar el diumenge a la tarda.
I el diumenge a la tarda, van venir els pares de la Lídia per anar al bateig d'en Xavi, ja tocava, però per culpa d'un cabr´(o) de funcionari apalancat s'ha hagut d'esperar fins ara. L'acte era a les 6 de la tarda a la capella de la Mare de Déu del Port, al Port del Llançà, i la veritat va anar molt bé, sobretot perquè l'homenatjat dormia; a mi em fallava la bateria de la càmera i les fotos van sortir com van sortir.






Acabada la cerimonia inicial el capellà va procedir a realitzar el bateig d'en Xavi tal com cal, com es pot veure a les fotos, el nen estava completament adormit, la cerimònia va transcòrrer normalment amb la peculiaritat que a l'església no hi havia calefacció, s'havia espatllat poc abans i el dia no era precisament càlid, però tant és, l'important era el que s'hi fèia, no el temps que fèia. A que són una cucada els meus nebots?

Sortint de l'església vam anar a can Beri, un magnífic restaurant, on la qualitat està garantida, hi hem anat força vegades i sempre hem sortit ben tips i ben alimentats, allí en Xavi va rebre un munt de joguines i s'ho va passar d'allò més bé, això era el més important, doncs de fet, encara que no en fos massa conscient, era el seu dia. Ja entrada la nit vam tornar cap a casa; a, me n'oblidava, en Marc ja va presentar en societat a la Gina, tot perfecte, jo ja sabia que causaria bona impressió.

















Per cert, la meva família som una mica bloggers, en Jordi (pare) és en Blade (http://www.blade07.blogspot.com/), la Laura (mare) és l'Arale (http://www.elmondelarale.blogspot.com/); la Gemma (Teta - padrina) és l'Akelarre (http://www.akelarredecolors.blogspot.com/); en Marc és el País Petit (http://www.meupaispetit.blogspot.com/); la Gina és la Gina Cocinitas (http://www.lacocinadegina.blogspot.com/); el meu ja el sabeu, i el que avui trenca rècors és el dels nens (http://www.pelsnens.blogspot.com/).
Com podeu veure som un petit clan agermanat amb altre gent amb la mateixa il·lusió per les noves tecnologies, per tots vosaltres, UNA FORTA ABRAÇADA (i molts petons a les noies, jejeje).

dilluns, 5 de novembre de 2007

Cap de setmana a Madrid

La veritat és que no sé per on començar, ha estat un cap de setmana de no parar, i sobretot conduir molt, moltíssim, entre pitus i flautes hem fet 2068 quilòmetres en tres dies, Déu n'hi do.
Intentaré fer una cronologia, però especificant que el viatge era per anar al casament d'en Jorge i l'Almudena.
Divendres, als volts de les 9 del matí, anem a buscar la PDA amb navegador a casa en Jordi, i sortim direcció a Madrid (m'estalviaré detalls sense importància), arribant a Guadalajara decidim anar a fer una volteta per Cuenca, total representa una "volteta" de 300 quilòmetes extra, la veritat és que la ciutat és molt maca, però crec que s'hauria de conservar millor, la deixadesa d'alguns edificis fan que perdi atractiu, vam tenir només temps de veure el centre i les "Casas Colgantes" al capvespre, però vam haver de marxar ràpid sense poder anar a visita la "Ciudad Encantada" que es troba a uns 35 Km. Aquí us deixo un plànol de la part antiga de la ciutat i alguna foto que vam fer.
Sortint de Cuenca, ens vam dirigir cap a Madrid, aquí si que en saben, centenars de quilòmetres a la rodona, autovies de 3 i 4 carrils i ni un trist peatge, i si hi ha algun peatge, també hi ha autovia alternativa, millor per a ells, a veure si els nostres polítics n'aprenen. No sé quantes autovies, rondes i carreteres envolten Madrid, una barbaritat, i circular per allí, tot i portar navegador va ser una mica caòtic, a part del volum immens de trànsit que hi ha, bé, però a volts de les 9 del vespre vam arribar a casa els tiets de la Lídia, on vam sopar i dormir, doncs estàvem cansats i el dissabte es prometia dur. El dissabte ens vam llevar a les 8, vam esmorzar xurros i "porras" i cap a veure a la germana de la meva àvia que viu a Madrid, 15 minuts de rodalies fins Atocha, on vam veure el cercle commemoratiu de l'atemptat, després metro fins a Puerta del sol, on vam passejar un ratet i vam visitar la Puerta del Sol, El Oso y El Madroño, la Plaza Mayor, vam passar per fora del Palacio Real i l'Almudena, Opera i cap al metro altra vegada; més fotos. Agafem el Metro fins arribar a Moncloa i al cap de poc ja érem al pis de la meva tia - àvia, hi havien les meves cosines Ma Asuncion i Susana, vam dinar i corrent altre cop ruta inversa cap a Leganés per arreglar-nos i sortir cap a Pozuelo de Alarcon, que era on tenia lloc el casament, per variar sens va fer tard i per més inri, el satèl·lit no ens trovaba, total que el casament era a les 17:00 i vam arribar a les 17:45, quan tothom ja sortia, però no es va notar gaire, doncs gairebé no ens coneixia ningú, només la Marta, que és la germana d'en Jorge, l'Ernest i la Montse que són els tiets del nuvi i els cosins, en Marc, la Cristina i en David (que venia amb la Mari, la seva xicota) que són de Barcelona i que ens coneixem des de que som molt petits, com han canviat, feia anys que no els veia; vam felicitar als nuvis i als pares del nuvi que són els que coneixo des de sempre, En Fermín i la Loli, un aragonès i una catalana que han fet vida a Madrid, i que estaven molt contents per l'enllaç del fill gran (La Marta ja fa uns anys que es va casar); amb les presses no vaig fer gairebé cap foto (amb "lo" macos que anàvem), només una als nuvis que a jurar per la cara d'en Jorge semblava que s'ho estava repensant, ja sé que la qualitat no és massa bona, però era a les fosques amb el mòbil. El sopar va ser a un Asador Marítimo amb un nom molt extrany a l'autovia de Corunya sortida 12, va anar bé, és diferent de com hi estem acostumats aquí, però el llamàntol estava deliciós; despés, quan va començar el ball, vam fer la darrera copa (coca-cola), no m'atrevia amb res més fort por si acaso, ens vam acomiadar de tothom, desitjant-nos veure'ns aviat, i vam enfilar cap a Leganés una altra vegada, doncs ja eren la 1 de la matinada i calia llevar-se d'hora per tornar cap a casa, doncs el dilluns toca treballar. I així ho fem, altre cop la M-40 que em tenia fregit i cap a dormir. El diumenge al matí, després d'esmorzar i acomiadar-nos de la família de la Lídia, a la qual els estem molt agraïts per l'allotjament i el tracte que ens van donar, i d'acomiadar-nos també de la Cristina, la cosina de la Lídia d'en Ruben el seu marit i el petit Alejandro que encara no té 2 mesos, va pujar al cotxe i vam decidir tornar; tornar? això és un dir, com que Segovia està relativament aprop, uns 80 Km, quan en portes més de 1000, ja no ve d'aquí, doncs hi vam anar, és molt maco, però tampoc teníem gaire temps, una visita a l'aqüeducte i la catedral i tornada, aquí deixo un altre plànol i més fotos.


Sortint de Segovia vam haver de tornar direcció Madrid amb una petita sorpresa, retencions a la M-40, tornada de pont, i això que tot just eren la 1 del migdia; paciència i ja pensant amb les retencions de Martorell, així que cap a Saragossa, Lleida i buscar l'eix transversal, que ens pensàvem que arribava a Leida, però no, després de preguntar el vam trobar prop de Cervera, a partir d'allà, a una velocitat prudent com en tot el camí direcció Girona i cap a casa. Vam arribar a casa a les 11 de la nit, molt cansats de tantes hores al cotxe, però en una visita llampec vam visitar Cuenca, el centre de Madrid i Segovia, no està mal per ser només tres dies. El cotxe es va portar de fàbula, anant a velocitats quasi legals, el promig per autopista va ser de 104,3 km/h, però el global va ser de 89,8 km/h, el consum per autopista era de 5,9 l/100km, i el global va ser de 6,1, no està malament, però són massa quilòmetres per només 3 dies.