dimecres, 26 de desembre de 2007

Sant Esteve 2007

Aquest any, el Sant Esteve és força entretingut, al matí ens hem llevat i hem sortit a fer una llarga passejada amb els gossos, per fer temps per anar cap a casa la mare a fer el tradicional dinar, molt dinar, uns canelons boníssims, un rodó de vedella per llepar-s'hi els dits, i postres fets per la meva mare o artesans d'en Surroca, els nens ens han recitat els poemes de Nadal i ens han buidat les butxaques de monedes, anaven fent bisos per cobrar cada cop, al final ja deien que ho feien de franc, quina gràcia, no saben res, els pillos; però el més bo estava encara per veure, hem anat la meva germana, el meu cunyat, els nens, la Lídia i jo cap a la Rambla, on hi ha instal·lada una pista de gel, per veure com patinaven els petits, dels grans, només la Lídia s'ha atrevit i se n'ha sortit prou bé, en Jordi té massa pressa per fer-ho bé i això provocava que caigués força vegades, en Xavi, passet a passet anava fent i la Lídia els controlava com podia. Aquí us deixo un video perquè us feu a la idea de com ha anat.


video


Després els nens han volgut pujar a un tren-trineu amb la Laura i la Lídia, mentre en Jordi gran i jo ens ho miràvem, més riure.


video


Ara encara ens queda anar a can Josep i la Carme a portar-los un regal, doncs el petit Arnau està a punt a punt d'arribar.

dilluns, 24 de desembre de 2007

Bon Nadal i Feliç Any Nou

Ja sé que el títol és molt obvi, ja sé que en aquestes dates tothom fa el mateix d'una manera molt ritual, ja sé que en aquest món on vivim, el consumisme està a l'ordre del dia, ja sé, que a banda de certs aspectes diferenciador som tots més o menys iguals i busquem les mateixes coses, ja ho sé. O no, hi ha coses que moltes vegades donem per suposades doncs no hi parem suficient atenció perquè sempre han estat allà, i d'altres tan sols les desconeixem, i només parant una mica d'atenció ens adonem que estem envoltats d'una realitat que en algunes ocasions, tot i estar al nostre voltant, no les havíem encara descobert. El meu desig per aquest dies, setmanes, mesos, anys que vindran és, almenys aquesta és la intenció, parar més atenció a les coses més insignificants del meu voltant, cada dia és diferent i com a tal s'ha de viure. No pretén ser aquest post una incitació a fer res, només és una idea, com milers d'altres idees tant o més vàlides que es faran aquests dies.

Vull donar les gràcies al meu cosí, en Marc per iniciar-me en aquest apassionant món dels blogs (que per cert el té molt abandonat) i gràcies a això he conegut, encara no personalment però espero que tot arribi, a gent molt maca que amb les seves aportacions als seus respectius blogs han fet que m'entretingués i ho passés bé cada matí. Gràcies a això ara tinc ciber-amics al voltant meu, però també a Tarragona, una asturiana a Manchester, i una parella molt maca a Madrid, que per la propera vegada que pugin a l'Empordà, si no avisen els poso falta.

Seguiu així amics, doncs gràcies als vostres blogs us coneixo cada dia més, sé que és el que us agrada i el que us inquieta i com més escriviu més us coneixo, ànims i que l'esperit del Nadal, o el Tió, o els reis o qui vulgueu us porti sobretot salut i felicitat, i inspiració per escriure i escriure i fer que aquesta aliança es faci més forta; tingueu tots unes molt bones festes de Nadal i una bona sortida del 2007 i millor entrada al 2008. Aneu amb molt de compte sense oblidar-vos de la diversió, abraçades i petons per tothom; quedem al Blog?

dijous, 20 de desembre de 2007

Segona classe pràctica d'Scuba

Aprofitant que estic de vacances, i que el temps encara ho permet, quedem amb el meu instructor particular (Marc) per fer la segona classe pràctica, el lloc triat, Canyelles petites altra vegada, perquè? doncs molt fàcil, per l'accés, que és molt proper al lloc d'immersió, per la gran praderia de posidònia que hi ha, i per la quantitat d'animalons que hi veiem. En aquesta ocasió ens acompanya també en John, grandíssim bussejador i millor persona, valent com pocs, però això ja ho explicaré més tard, anem al tema. El matí és fresquet però no pas fred, però jo, que sóc gat vell en tema d'anar a l'aigua a l'hivern, porto mig neoprè posat de casa (el meu neoprè és molt còmode), o sigui, que de fred gens, en Marc em mostra quines són les pràctiques que realitzarem avui, tant en superfície com a sota, i entrem a l'aigua; mentrestant, en John va fent des de sota, controlant el que un novell com jo evoluciona. Comencem fent un remolc en superfície, primer en Marc i després jo, i un cop fet, ens enfonsem i comencem a bussejar, el fons de posidònia està ple de nacres de vàries mides, això és senyal inequívoc de la puresa de l'aigua, trobem una clapa de sorra prou gran, ens aturem i fem les primeres pràctiques a sota aigua, fem la respiració amb l'equip de l'altre, intercanviem regulador principal amb secundari (octopus) i anem pel més "complicat"; en Marc em fa senyals de que el miri, es fa entrar una mica d'aigua a les ulleres, es posa els dits a la part alta de les ulleres, deixa anar aire i l'aigua surt, em diu si em veig amb cor de fer-ho i jo dic que si, ho faig, i encara no sé com, però em surt bé a la primera; ara en Marc es treu les ulleres i se les torna a posar, jo vaig a fer el mateix, i quan me les torno a posar estan plenes d'aigua, faig la maniobra anterior, però l'aigua es nega a sortir, ho probo vàries vegades, però no hi ha manera, al final, utilitzo la meva lògica, em trec el regulador i trec l'aigua de les ulleres directament amb l'aire del regulador, me les col·loco bé, i en Marc em fa senyals de pujar a superfície, pugem i em diu que el que he fet no és d'alumne, és d'instructor, però jo ho he fet per deducció, no se m'ha ocorregut cap altra manera; el que realment passava és que l'aigua de les ulleres s'havia de treure expulsant aire pel nas, però és tan obvi que ningú m'ho havia explicat i jo he improvisat; tornem cap a vall i ens dediquem a bussejar i observar la fauna, veiem un altre "cerianthus" de bona mida, alguns popets, molta castanyola i peixos petits, trobem un delericte (vaixell enfonsat), dedueixo que era una barca de pesca de mida mitjana-petita, anem mirant els racons i raconets que queden, i en un forat, enmig d'un munt de peixos, hi ha un congre, calculo de dos o dos quilos i mig, i a escassos metres, al mig del motor el seu aliment favorit, un altre popet; fem una volteta i comencem a tornar, mentrestant, en John que pulula per allà fa unes maniobres més avançades amb en Marc, i em fixo que no porta guants, d'acord que l'aigua encara no està massa freda, però tampoc cal exagerar, en fi, que tornem, arribem a la platja, sortim i amem descarregant els trastos; ens traiem els neoprens i sorpresa, el neoprè d'en John està obert, se li ha petat la cremallera i el paio ni se n'ha assebentat, ja ho dic jo que és molt valent. Al final, la immersió ha estat de 45 minuts aproximadament, a una profunditat màxima de gairebé nou metres, la temperatura de 14 graus, però a mi em marcava 12 de mínima, i hem consumit relativament poquíssim aire, a veure com anirà la propera i a veure també si el dissabte fa bo i el B-Team pot anar a col·locar el pessebre a sota aigua, per mi una altra vegada serà.
Per cert, a la primera classe pràctica, al sortir de l'aigua, per canviar-me, em vaig posar un barnús i així estava ben calentó, i avui, quan m'estava canviant, amb el barnús, miro cap en Marc i també en portava un, jejeje, l'instructor instruït.

dimecres, 19 de desembre de 2007

El Tió

Aquesta és una tradició molt arrelada a Catalunya, i a casa de sempre s'ha fet; és un procés que dura una sèrie de dies i culmina amb la obtenció dels regals que el Tió fa principalment als més petits. Un dels aspectes més importants és alimentar bé al tió, pricipalment amb fruita, la cara que se'ls queda als més menuts quan li posen la fruita nova i li treuen les peles de la que ja s'ha menjat és un espectacle, i qun més dies passen més és l'espectació que desperta en els nens. Ahir vaig anar a casa la mare i hi havia en Xavi, em va agafar de la mà i em va portar cap el menjador per ensenyar-me com estava el Tió i quina fruita li donava, quina il·lusió que tenia aquell nen i quines ganes de fer que el Tió mengés força. La nit de dilluns agafarem els bastons i donarem força cops al Tió per veure si "caga" forces regals, i al final, quan hagi cagat el tortell, en menjarem i els nens començaran a jugar; no sabrán que fer ni que triar de les emocions que experimentaran aquell dia.

diumenge, 16 de desembre de 2007

El Nadal de l'escola dels més petits

És dissabte a la tarda, fa un dia de gossos, plou i el termòmetre està clavat a tres graus, no neva, però l'aigua és pesada, que passarà, nevarà o no nevarà; fa anys que no neva aquí, per una banda fa gràcia, però per una altra no. A dos quarts de cinc de la tarda, en Jordi i en Xavi fan una actuació a la Salle; canten cançons de nadal i fan una mica de dansa, separats per grups d'edat i junts també; fan morir de riure, i ells sembla que s'ho passen prou bé, de fet només vam poder veure les acuacions dels nens de P-3 (Xavi) i els de P-5 (Jordi), però no vam poder veure l'actuació final on cantaven tots els nens P-3, P-4 i P-5, però teníem un altre compromís igual d'important.


A les cinc de la tarda, a Vilamalla, en Joel fa de pastoret, és un pesebre vivent de nens de llar d'infants, són molt macos i fan molt riure, alguns ho passen millor que d'altres, però els grans disfruten veient els seus fills com actúen. Va ser una pena, però nosaltres vam arribar just quan acabàven, però vam tenir temps de veure els nens com jugaven. Són molt petits i és molt difícil que tots creguin, però el resultat va ser molt bonic.

dimarts, 11 de desembre de 2007

De quan era petit

Tal com vaig explicar en un post anterior, la meva passió pel mar ve de molt petit, i la pesca sobretot, i com que a la Pirula li va fer gràcia la meva historieta de com agafava els pops quan era petit, buscant una mica he trobat aquesta foto de quan tenia 8 anys, espero que us agradi, com podeu veure la meva cara de felicitat ho diu tot.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Primera classe pràctica a sota aigua

És divendres al matí, hem quedat en Marc (cosí - instructor), la Gina (ja en sap) i jo, que he estat molt a sota aigua però com a màxim quasi tres m, inuts i prou seguits, per realitzar la meva primera immersió, el "bateig" com es diu normalment. El matí es lleva una mica ennuvolat i això fa que la Gina hagi preferit quedar-se a dormir (ella s'ho ha perdut, tururut); en Marc i jo anem a buscar les ampolles ("botelles") i cap a la platja de Canyelles a Roses; el mar estava com una bassa d'oli, surt el sol, i comencem amb el ritual de l'equipament, posant a la pràctica el que havia estudiat poc abans; el meu equip bàsic és d'apnea, cosa que significa que el neoprè és molt més engorrós de posar d0ncs s'ha de mullar amb aigua i sabó, però amb una gran ventatja i és que és més càlid i permet més mobilitat, però de totes maneres és un pal posar-se'l (sort que hi tinc pràctica). Ens col·loquem tot l'equip tal si fòssim astronautes i cap a l'aigua. Aquesta caleta és bàsicament de sorra, amb una de les praderies de posidònia més important de la Costa Brava; anem nedant fins arribar a una zona d'uns tres metres de profunditat i l'instructor diu de submergir-nos; abans comprobo que no resulta cap trauma per mi respirar artificialment, i un cop vist això, cap avall; jajaja, que t'ho creus; tal i com em va passar el darrer cop que vaig anar a pescar, no duia prou plom, i tot i el pes de l'ampolla no era prou per enfonsar-me; en Marc en passa una peça de dos quilos que afegits als nou que ja portava al cinturó haurien de ser suficients, però tampoc, el jacket estava completament buit d'aire i jo com una boia; sol·lució apropar-nos a una zona de roques per trobar pedres per guanyar pes; una, dues, tres, quatre, fins a cinc rocs vam necessitar per aconseguir que en Quim anés cap a fons, però un cop aconsequida una flotabilitat negativa vam començar a avençar per sota l'aigua. En el trajecte ja vam veure un petit llenguado i tot seguit una sèpia de bona mida, ja més endavant, i quan encara no teníem gaire profunditat vam veure un popet, i és que el meu instint depredador em fa veure animals per tot arreu, arribem a un clap de sorra enmig de la posidònia, a uns quatre metres de profunditat i comencem a fer les pràctiques; per mi el problema més gran que vaig tenir i que suposo que encara tindré algunes sortides més, és trobar la flotabilitat neutre. Seguim nedant bussejant i al mig de les algues, veig un pilot de sorra, això m'indica que hi ha algun ésser viu, però no aconsegueixo veure'l, miro cap en Marc i em fa senyals d'alguna cosa gran, m'ho miro bé i veig que és una tremolosa enorme, de cinc o sis quilos, millor no tocar-la doncs enrampa molt. Seguim i al mig de la sorra veiem una mena d'espirògraf, que no s'amaga el tot, cargols, ermitanys, un altre pop amagat, i fauna vària; quan en Marc veu que hem gastat unes cinquanta o seixanta atmòsferes decidim tornar; vam fer més pràctiques pel camí i sortida com si hi hagués mala mar, les sensacions van ser extraordinàries i em sembla que per ser la primera vegada va estar prou bé; no vam anar a gaire profunditat, vuit metres màxim per quaranta minuts de busseig, però va estar molt bé. Segur que em descuido alguna cosa, però van ser moltes sensacions amb poca estona, a veure la propera sortida com va. Aquí us deixo les fotos de la sortida de l'aigua i dels ploms i les pedres que vaig haver d'utilitzar per poder bussejar.