El meu comiat de solter

I és que és evident, després de la comunicació del meu futur enllaç, ha tocat "despedida" i com no pot deixar de passar, els meus amics han aparescut a casa i ha començat el xou, a veure si us agrada el meu relat:Jo, tot feliç, surto on són ells i em diuen que ja puc canviar-me, que a la bossa que hi ha al cistell hi trobaré la meva indumentària, o sigui que ja està, disfressat com una mala cosa, amb el meu sentit del ridícul super desenvolupat i cap a passejar per Castelló. Doncs ja podeu veure, un colla de ximplets seguint a una mena de "CUPIDO" o "EROS", o sigui jo, amb un arc i fletxes, i amb una missió; em van donar una safata plena de piruletes i jo em pensava que eren per anar picant, donc NO, resulta que havia de vendre les piruletes per poder pagar-me el sopar; quina gràcia que em va fer, no us ho podeu imaginar, jo, petit com sóc, ridícul com mai i a més a guanyar-me quatre euros; vam començar per plaça, i només arribar va i trobem a un altre pobre desgraciat també de comiat de solter, aquest pobre l'havien disfressat de medieval i li feien un fotimer de "perreries", com a mínim a mi només em feien fer el ridícul; però l'important era el tema pirueltes i aquestes es van començar a vendre, fantàstic, pero encara tenien un altre cop amagat, a part d'haver de demanar les comandes al bar, em feien tirar a una diana i si no la tocava havia de beure més, quin fart de beure que em vaig fer. Després d'uns quants bars i seixanta piruletes venudes, va tocar anar cap a casa perquè tothom es pogués canviar, menys jo, es clar i així anar a sopar a Empuriabrava, això si, amb 73€ guanyats venent les piruletes; el sopar va estar molt bé, ja érem tots els que havíem de ser, i en acabar de sopar va venir el plat fort, però curiosament, a partir d'aquest moment va desaparèixer la càmera, però bé, hi faré un petit incís, i és que vam anar al Look Cabaret a fer la penúltim copa i allà em van fer un streptease com "il faut", va estar molt bé, i els que hi van venir també ho van poder disfrutar. Bé doncs, un cop passat el tràmit reglamentari, em van deixar vestir de civil i ja vam sortir com una colla normal, primer al Septimània per recordar vells temps i vam acabar a Passarel·la on feia força temps que no anava i on hi vam acabar de passar la nit.De manera resumida aquest ha estat el meu comiat de solter, vaig passar molta vergonya, vaig fer molt el ridícul, però sobretot vaig riure molt i ens ho vam passar molt bé, tant que estem plantejant fer-ne algun altre aviat, però que es disfressi algú altre aquesta vegada.

Per acabar us deixo els noms dels culpables de tal festa: Lluís, Valentí, Josep Ma., Joan T., Geli, Joan P., Jaume, Ramon, Jesús, Dani, Jordi, Miquel, Víctor, Francesc, Albert i un ridícul servidor.
Mireu, si voleu, les fotos que em van fer, us asseguro que no n'hi ha cap de censurada, senzillament no n'hi ha més; per què serà???

Si t'ha agradat aquest post vota'm al top català

I per fi arriba l'esperada notícia

Si, ja tocava, com començar per explicar-ho, a veure si m'en surto per tal de fer un bon post d'aquest esdeveniment.

Benvolguts amics, molts ja sabeu del que parlo, d'altres encara no, però no trigareu gaire a saber-ho, deixeu-me fer una mica d'introducció.

Ja fa força temps que tinc aquest blog, i l'actualitzo més o menys d'una manera habitual, però encara fa més temps que tinc parella i és clar, que passa quan fa força anys que surts i en el meu cas convius amb algú? doncs molt senzill, o et tires els plats pel cap o t'acabes casant, i aquest és el meu cas; després de més de quatre anys de convivència, al final hem decidit donar un cop de cap i legalitzar la nostra situació de parella. Això és, el proper 20 de setembre, o sigui, d'aquí a quatre dies mal comptats la Lídia i jo ENS CASEM.

En realitat és molt més maca del que es veu a la imatge, doncs la qualitat del paper amb les llums que fa no poden quedar reflectides en una foto.

Ja ho tenim gairebé tot lligat: l'indret de la cerimònia civil, el restaurant, els músics, els anells, el pastís, el padrí (en Marc per cert), i falta només acabar de confirmar el viatge (un 99% segur a la Rivera Maia), les flors i el fotògraf.

Els actes ja han començat, aquest dissabte passat les noies de la colla, juntament amb amigues de tota la vida, la meva germana i la Gina van acompanyar a la Lídia en el seu comiat de soltera, s'ho van passar força bé, tot i que no he vist les fotos, i la setmana que ve em toca a mi, segur que m'en faran alguna de grossa, doncs tenen més ganes de festa els meus amics que jo, ja penjaré alguna coseta en una entrada posterior, però només el que es pugui veure, es clar.

Doncs bé, l'esperada notícia ja està donada, ara a esperar que acabin de passar els dies i que tot surti d'allò més bé.

Com si tingués casa nova

Ara feia molt que no publicava res, massa temps, i mira que m'agrada escriure, però he anat de cul (amb perdó), he estat de vacances, però només em deixen fer de setmana en setmana, i clar, quan vull adonar-me'n ja he de tornar a treballar. D'acord que he anat a pescar un parell de dies, i tot i que no ha anat massa bé, hem tornat a menjar mero i torno a tenir peixos per fer fumet, però el que més m'ha absorbit el temps ha estat, sense cap mena de dubte, la terrible xafogor que fa per aquests indrets, una calor tant horrorosa que em deixava ben xafat i no era capaç de fer res. Entre les coses positives, molt positives d'aquests dies, la més destacable va ser que per fi vaig fer coneixença de la Martuky i en Jose, molt macos, de molt bon tracte i sobretot molt coerents, llàstima d'haver triat aquestes dates, però com a mínim, ja ens hem posat cares.
Per celebrar el sant de la Iaia, la Lídia va convidar-la a venir a dinar a casa, juntament amb l'Eduard, la Fàtima, en Gerard, en Ramon i la meva mare, que li agrada venir perquè no li deixem fer res, li costa estar-se quieta, però com que és una convidada, a casa no es pot moure de la taula.

Però anem al quit de la qüestió, la casa, amb el que portem d'any hi he fet una inversió una mica important (molt important pel que fa a la meva butxaca) per anar condicionant l'indret i que ja no fos la més lletja del carrer; primer va ser el portal, després treure la porqueria que hi havia a l'entrada i posar-hi una bonica terrassa tota igualada que li dona com a mínim un aspecte més net, i per fi, i com a fase quasi final dins l'apartat de la façana davantera de la casa, ha sigut pintar la casa. Si, pintar-la, jo mateix amb puntuals ajudes de la Lídia. Així era abans de pintar-la:

A mi que pintar em fa urticària, a mi que en general les feines de carrer se'm fan molt pesades i la pintura en particular, a mi que, ..., doncs si, a mi m'ha tocat pintar, i perquè, doncs per la senzilla raó de que sóc una mica garrepa (com bon català que sóc); si m'ho venien a pintar havia de pagar al voltant de 3.000€, i fent-ho jo "només" me n'ha costat 382€, la raó és evident, i per no ser professional, el resultat ha sigut prou bo com podeu observar.El color és una mica atrevit, pistatxo, però cada dia m'agrada més. Ara ja està fet, el davant acabat i tota la casa pintada, de cares a l'any que ve mirarem d'arreglar la terrassa de darrera i si és possible condicionar també la resta de pati, però això ja es veurà el 2009.
Per acabar, s'apropa novament el Blog Action Day que tan bona acollida va tenir l'any passat, a veure si aquest any podem ser uns quants més.

Blog Action Day 2008 Poverty from Blog Action Day on Vimeo.

Una estoneta a Cap de Ras

O Cap Ras com en diem per aquí, doncs si, certament, aquest any encara no hi havia anat, tot i ser un dels indrets que més m'agraden per a fer pesca submarina; l'accés no és fàcil, però per els que no disposem d'embarcació ens hem de conformar en accedir als llocs on es pot fer a peu. Com que l'accés no és fàcil, abans d'anar-hi vaig trucar a en Jorge per comentar-li si a ell i a la seva dona els faria gràcia venir (els del casament de Madrid), doncs de joves ens havíem fet farts d'anar-hi, i com que em va dir que cap problema, doncs preparo el meu arsenal i els passem a recollir; això va ser ahir, a una hora prudencial, migdia, anem cap allà, i es clar, a aquella hora no hi ha ni un trist aparcament, però jo tossut, torno a fer el mateix recorregut i en trobo relativament a prop de l'accés.

Sota un sol de justícia comencem a caminar per una pineda on els efectes de la tramuntana són evidents, i al cap d'un quart d'hora caminant més o menys bé, arribem al penya-segat on es troba el nostre destí. Una vista fantàstica, l'aigua cristal·lina, semblava més de les Balears que no pas d'aquesta part de la Costa Brava.

Així que un cop meravellats amb l'indret, comencem a baixar per col·locar-nos arran d'aigua i començar a gaudir de l'indret. D'acord que pot ser no és el lloc més còmode per estar, però segons el meu parer, l'esforç paga la pena, a més a més, egoistament, jo hi vaig per pescar i si s'hi està còmode o no, doncs no em preocupa gaire.

Total, que em poso l'equip, netejo de garotes perquè els altres puguin accedir còmodament a l'aigua i començo a capbussar-me; miro el primer forat, a -8m, on normalment hi sol haver una molla de bona mida, i en efecte, hi és, però gira cua i s'amaga, apa, comencem bé; em dirigeixo cap al segon cau, a -12m, on també hi sol haver alguna bona molla, i en aquesta ocasió, veig una ombra i quan encenc la llanterna veig un mero d'entre tres i quatre quilos que em defuig, no s'amaga totalment, però no li puc disparar; baixo tres o quatre vegades més, però no em dóna la cara, pel que decideixo anar cap a un altre indret on també acostumo a tenir èxit, però mentre pujo a agafar aire, veig un pop d'1 kg i mig al que no li faig fàstics i el pesco, no és el que m'esperava però bé, és una peça bona i legal i segueixo la recerca; arribo al lloc, a -5m, i em trobo en el mateix forat un rufí de 1/2 quilo i un altre pop d'1kg i mig, els pesco tots dos i torno cap a l'inici; faig una volta per les petites illes que hi ha al davant i veig que la roca està arrasada, una zona que estava plena de musclos ara és pedra pelada; fa pena i no m'estanya que es prohibeixi, els que sempre els hem agafat amb les mans no fem cap mal, seleccionem els grossos i ja està (ara ja no n'agafem, no es pot ;) ) però hi ha qui hi va amb rasclinets i ho arrasa tot, els grans i els petits i això és nefast. Així que per anar acabant, faig un darrer repàs a les dues pedres on he vist la molla i el mero per veure si tinc més sort. Baixo al primer forat per la molla i la veig a contra llum, espero un moment que es posi bé i la clavo, bona molla, ronda el quilo; vaig cap al cau del mero, em ventilo, baixo, miro i,..., res, no està on l'havia deixat, abans de pujar, però, faig una batuda per tots els racons i el veig en una esquerda, el clavo bé i no em costa gens treure'l, al final feia 3kg 400g, bona peça que servirà per sopar.

Estava realment content, no és massa habitual que pesqui meros i ho havia d'exterioritzar, així que vaig enfilar-me a unes roques i mireu, mireu com n'estava de content.

Ara ja només quedava la penosa tornada, pujar el penya-segat i tornar cap el cotxe, quinze minuts més per una hora a l'aigua, però content. A l'arribar al cotxe, sorpresa, tots els cotxes sota un sol infernal i el meu a l'ombra, fins hi tot així vaig tenir sort. Arribem a Llançà, anem a buscar pollastre per dinar, tot tancat, però mentre netejaven els en quedava encara un, més sort encara; Ens vam acomiadar d'en Jorge i l'Almudena que ja tornen cap a Madrid i la Lídia i jo vam anar a la platja davant la casa de la meva mare, mala elecció, tot havia sortit rodó, i una medusa minúscula em va xafar la tarda, primer noto com una descàrrega elèctrica i poc a poc una cremor a l'espatlla, sort de la Creu Roja que em van posar una pomada i ja no em fa mal, encara es veu la marca, però cap molèstia; per tant, aquest diumenge ha estat, en general fantàstic, però esgotador.