Coneixeu el moviment "SLOW"?

A la vida diària, com més avantatges tenim, menys temps disposem per gaudir, aquest fet em rondava pel cap, havia sentit parlar d'alguns corrents socials lligats amb aquest tema, però no n'havia fet massa cas; parlant amb en Marc va treure el tema d'aquesta corrent anomenada "Slow", i vaig decidir investigar una miqueta a través de wikipedia i Flylosophy per veure de que tractava exactament, doncs el terme "slow" significa lent, poc a poc o alguna altre sinònim i volia veure en que s'aplicava. El concepte "slow" va sorgir per oposar-se primerament als comerços de mejars ràpids (Fast food) i s'anomenà Slow food, però s'ha anat aplicant a altres aspectes de la vida quotidiana; el concepte principal és el de gaudir del temps, no fer-ho tot de seguida, sino saber el que s'està fent, treballar per viure i no pas viure per treballar, en fi, dedicar-se a un mateix el temps necessari per poder fer les coses de la manera més correcta possible, sense presses, ... Això jo ho veig una mica utòpic, seria fantàstic poder dedicar tot el temps a fer-ho tot lentament, conscient del que es fa, però al mòn on vivim això és difícil; difícil pot ser si, sobretot dins l'horari laboral, però i el nostre temps lliure? no us heu plantejar mai agafar el vostre temps i invertir-lo en fer una sola cosa, però a consciència, dedicant-li tot el temps que requereixi, gaudir plenament del que s'està fent en aquell moment. En la vessant del temps de lleure, en les activitats que jo realitzo sempre he intentat que això fos així, però no sempre és possible, sobretot si depens de tercers per poder fer-ho; per posar un exemple, els lectors del meu blog sabeu que tinc una autèntica passió pel mar, i que practico les disciplines esportives més implicades en el medi aquàtic; doncs bé, aquí jo hi practico el que jo anomeno "Slowsea" o mar lent, que és la manera com jo em sento còmode en aquest espai, si vaig en apnea, el temps que tinc d'immersió és relativament curt, però relativament només, doncs aquells segons els passo amb una pausa, inclòs el meu cor batega més lentament, escolto els sorolls, miro els detalls, cada alanada és una nova experiència. Quan faig busseig amb escafandra autònoma, faig el mateix, poc a poc, relaxat, observant, sense presses, gaudint del que significa ser una petita criatura dins d'un mòn enorme, desconegut, fantàstic; però això tan idílic que estic explicant no sempre és possible, sobretot quan hi ha interessos econòmics per mig, quan vas a un centre i et tracten com xais, un ramat a toc de pito que fan que no estiguis plenament gaudint de la situació, però es clar, això és una disciplina que mou molts interessos; per altra banda, es pot trobar un club com el que vaig explicar en el post anterior, el club rosa de mar, on la prioritat és fer que qui els acompanyi s'ho passi be, vulgui repetir, anant sense presses, sense crits, tractant a la gent amablement, ells si que apliquen la teminologia "slow" al que fan, perquè recordeu que en aquesta vida hi estem de passada i els bons records seran els que ens acompanyaran durant aquesta, per tant, en el temps lliure de cadascú, que faci el que es vulgui, però "slow", "slow".

Vols fer submarinisme de veritat?

Si, això mateix, submarinisme de veritat; amb això no vull dir que no es pugui fer a altres llocs, però la opció que ara us presentaré, és per mi, una de les millors opcions que podem trobar a la Costa Brava. Em refereixo a la Costa Brava perquè de tot Catalunya és la zona més "verge" si és que queda alguna cosa "verge" en el nostre litoral. La seu principal es troba a la bonica vila de Sant Feliu de Llobregat, ciutat de les roses, per això han anomenat al club "Rosa de Mar", però les immersions es fan on la costa és més bonica i el fons marí més variat; principalment les sortides seran a Palamós, però s'està mirant de trobar altres destinacions properes però no per això menys atractives, al contrari, ben diferents i amb moltíssimes possibilitats. Les sortides es preparen amb detall, quines zones, quina fondària, quin tipus de terreny trobarem, les espècies que hi veurem, no es deixa res a l'atzar. Tenim la sort de que els fons marins de l'Empordà són molt variats, podem trobar grans praderies de posidònies, turons submarins, delerictes (vaixells enfonsats), coves, canons, les mal conegudes escolleres, túnels, ...; i de fauna, que us puc dir de la fauna d'aquesta costa, aquí hi podem trobar tot tipus de peixos, nudibranquis, coralls, gorgònies, cucs espectaculars com els espirògrafs, crustacis, mol·luscs, cefalòpodes, .... Segur que m'oblido d'alguna cosa, però el que és segur és el tracte amable i professional que us donaran al club Rosa de Mar no us deixarà indiferents.

De fet fins aquí he explicat el que hi trobaràs si ja ets submarinista, però si no ho ets? Doncs si no ho ets estàs anant també al lloc indicat, a més de planejar sortides, al club Rosa de Mar hi torbareu grans instructors que us iniciaran en aquest meravellós món amb el tradicional bateig, o us formaran sigui quin sigui el vostre nivell per aconseguir gaudir cada cop més d'aquest entorn que tant ens apassiona.

El fet de que aquest club l'hagin creat entre d'altres en Marc (veure també aquí i aquí) i la Gina fa que això sigui una garantia d'èxit on us trobareu com a casa, només dir-vos que el meu primer títol me l'he tret amb el Marc de monitor.

A veure si us animeu, per qualsevol consulta visiteu el seu blog on hi torbareu les activitats previstes http://www.clubrosademar.blogspot.com/ o enviar-los un mail a clubrosademar@gmail.com .

Buuuuuuffffffff!!!!!!!!

No se m'ha acudit cap altre títol per posar en aquesta entrada, no se com descriure en poques paraules el que publicaré, és com un examen de quan anava a l'escola, però més modern, en lloc d'un comentari de text, serà un comentari de video, però buf!, no sé per on començar; la veritat és que fa molts dies que em ronda pel cap la manera de fer un post sobre això però no m'atrevia, no veia la manera de fer una entrada curosa, polida i seriosa. Tot això em turmentava, doncs crec que si bé en Josito em malairà els ossos per haver penjat això, amb el bon gust que té ell per la música, aquesta obra d'art mereixia com a mínim una referència, i, per no fer d'una "cosa" maca, natural i artística una "cosa" lletja, bruta i sincera, pensant, pensant, he trobat la manera d'exposar el tema dissimulant els més baixos instints que poden arribar a aflorar; EL COMENTARI DE VIDEO; comencem:
Que hi trobem en aquest video-clip, doncs pel sentit de l'oide es tracta d'una música enganxosa, molt repetitiva, que pot agradar o no agradar, basada en un principi amb instruments tradicionals com trompetes i timbals, però modificada electrònicament; També hi trobem lletra, si, una lletra amb veu femenina que diu això: Vaig deixar la meva feina, el meu "jefe", el meu cotxe i la meva casa, marxo cap una destinació que encara no coneixo, a algun lloc on ningú te deures a casa; i si t'agrada això, segueix-me, aleshores, anem-hi; segueix-me. Anirem al lloc on pertanyem i deixarem els nostres problemes a casa, vina amb mi, podem anar, a un paradís d'amor i alegria, una destinació desconeguda. Ara no sentiré aquells deures pesats, no més; la meva vida és millor ara i finalment gaudeixo; si, tota la gent vol venir aquí, i si és així, vine, uneix-te a nosaltres ara, anem, segueixe, i anem al lloc on pertanyem, i deixem els problemes a casa; vine amb mi, podem anar al paradís de l'amor i l'alegria, a un paradís desconegut. Hem marxat de la ciutat, de la contaminació, de la multitud; l'aire és clar, l'oceà és blau, m'encanta aquest so; estem contents per aquesta destinació que hem trobat; i si t'agrada això, pots seguir-me; anem, segueix-me, anem, al lloc on pertanyem i deixem els problemes a casa, vine amb mi, podem anar-hi, a un paradís d'amor i alegria; una destinació desconeguda.
En aquest text podem descobrir la utopia de trobar un lloc fantàstic, lluny dels maldecaps de la vida quotidiana, un desitg d'escapar.
Pel sentit de la vista podem observar principalment uns contrastos de color força encertats combinant el vert amb el blanc i el negre juntament amb el daurat dels inturments de vent, també podem observar una coreografia força aconseguida amb moviments sincronitzats amb la música (em sembla) i unes ballarines interpretant bé la seva funció. Hi ha algunes imatges una mica discordants que deuen ser per "enlairar" l'espectacle.
Un cop analitzat el video, us deixo l'enllaç per poder jutjar aquesta creació:

La quantitat de tonteries que acabo d'escriure per justificar aquesta fantàstica obra d'art, quines dones, quins moviments, quins ...... desitjos més pecaminosos, si és que hi ha coses que haurien d'estar censurades, jeje, només faltaria, visca l'alegria i aquest Alex Gaudino amb Destination Calabria.

Ja m'he tret el "mono"

Ara feia un grapat de dies que no anava a practicar l'esport que més em captiva, la pesca submarina, i tot i que estic força refredat, i el dia no pintava massa be, he decidit agafar els trastets i anar a l'aigua. De fet ha anat força be, tot i que hi he anat força tard, però el matí treballava, per tant, després de dinar hi he anat. Malgrat que fos després de dinar, el risc de patir un tall de digestió és mínim, doncs l'equip que porto és de rigurós hivern i per tant no pateixo cap canvi brusc de temperatura, però anem al tema.

Carrego les coses al cotxe i cap a Roses, que és l'indret amb costa rocallosa més proper que tinc; entre que m'equipo i em poso a l'aigua és ja 2/4 de 6, una mica tard, però el dia ja és força llarg. Només entrar a l'aigua veig un pop que deu fer mig quilo, massa petit, començo a mirar uns forats on habitualment hi ha congres i, res de res, dues morenes, una de les quals molt gran ocupen els llocs del congres, i com que aquestes morenes no m'agraden gens, m'en vaig rápidament; segueixo una mica més i veig un pop d'un quilo, aquest si que el pesco, no és gaire gran, però fa la mida reglamentària, quan encara el tinc punxat em surt a davant, al mig de la posidònia una sípia força maca, torno a carregar ràpid el fusell i la clavo, ja estic content, esperava trobar-ne alguna i ja la tenia, veig mig amagat un tord d'uns 300 grams i el pesco també, doncs per fer fumet és molt bo, i amb aquest fumet la Lídia fa una fideuà per llepar-se els dits; segueixo cap un forat on sempre hi ha una molla de bona mida, però en aquesta ocasió el cau és buit, miro al forat del costat i hi veig un congre força gros, em costa força però al final puc disparar, quina batalla, però al final guanyo i el penjo a la boia; és força tard i he de tornar, de camí ca a la platja veig una altra sípia de bona mida, la pesco i al cap de poc una altra. S'ha donat força be la tarda, surto de l'aigua i vaig cap el cotxe per recollir-ho tot i de camí cap a casa. Al final he pescat un pop d'un quilo, un tord de tres cents grams, tres sípies (700, 750 i 800 grams) i un congre de vuit quilos dos cents grams, bona pescada. Vaig estar de 2/4 de 6 fins a 2/4 de 8 a l'aigua, però pescava a tan poca profunditat que només vaig estar a sota l'aigua 12 minuts i mig, la profunditat màxima a la que vaig estar va ser de 3,4m i el promig de només 1,9m, la temperatura de l'aigua va ser de 12,1º, per això vaig agafar una mica de fred a les mans.

El proper dissabte aniré amb en Marc a fer submarinisme a Palamós, en aquest cas utilitzaré la meva faceta predadora només per localitzar els animals, doncs canvio el xip i de pesca res de res, cada cosa al seu moment, però d'això ja en parlaré en una propera entrada.

Calçotada a can Surroca

Ara feia dies que no actualitzava els blogs, he estat travessant una mandra profunda que m’emboirava la ment i m’impedia redactar noves entrades, de material en tenia, però era més fort que jo, molta mandra, però ja m’ha passat i per celebrar-ho us explicaré com va anar la darrera calçotada que vam fer amb la colla de cacera.
De fet la vam fer el passat 2 de març, no hi érem tota la colla però Déu n’hi do, en aquesta ocasió també hi estaven convidades les dones, doncs això dels calçots ens agrada a gairebé tots. Al mig dia vam començar a anar cap a la barraca d’en Surroca per preparar-ho tot, en Miquel feia poc que n’havia fet una amb uns nois de Tarragona, i ens va ensenyar com ho preparaven ells, bastant més pràctic que nosaltres, enfilats els calçots en un filferro, fantàstic per girar-los. Comencem a preparar les brases amb branques primes d’olivera, doncs no es tracta de fer caliu, si no una bona flama i quan el foc agafa fort, els calçots a sobre i esperar que suïn; mentrestant, anem preparant el foc amb llenya per en aquesta ocasió fer un bon caliu per coure la carn pel segon plat. Un cop ben cuits els calçots, cap a taula, la Judit B i en Jesús han preparat un romesco fabulós, per llepar-se els dits, jo fent fotos si bado ni en menjo, han desaparegut en un moment, senyal que eren bons. De segon carn a la brasa, botifarra picant, botifarra negre, xuies, ... per quedar ben tips, i per postres, pastissos de can Surroca, garantia de que són bons. Al final, mentre la mainada jugava, els “grans” em fet una mica de sobretaula abans de recollir i tornar cap a casa. Haurem de mirar de repetir-ho aviat, si no és amb calçots, amb alguna altra cosa, però aquesta àpats amb colla sempre ban be. Al dinar érem tots aquests: Jesús i la Judit B., en Bartomeu (Surroca) i la Rosi, en Francesc i la Marta amb l’Oriol i en Francesc (els fills), en Miquel i la Judit P. amb en Joan (fill), en Dani i la Sara amb l’Arianna (filla) i finalment la Lídia i jo, en faltaven alguns per compromisos familiars, a veure si a la propera hi podem ser tots. Mireu les fotos dels devoradors de calçots.

Passejant pels voltants de casa

Amb aquesta bonança metereol·lògica que tenim, dona gust sortir a passejar pel camp, i es clar, a mi no em costa gaire, doncs visc molt a prop del riu i els conreus; aprofito per treure els gossos i mentre ells corren, juguen i fan el que volen, la Lídia i jo ens entretenim agafant espàrrecs, espàrrecs salvatges o silvestres, verds, només tenen un problema, i es que creixen (almenys a Castelló) al mig de bardisses o acàcies, amb unes punxes enormes que fan que per més guants que porti sempre acabi amb les mans fetes un cromo, però ja se sap que "sarna con gusto no pica", doncs jo vinga a punxar-me i vinga a agafar espàrrecs, això si, porto sempre el podall per poder obrir-me pas entre punxes i canyes, però arribar a casa, netejar-los, trocejar-los i amb truita, estan divins, ummmm!! que bons; s'ha d'aprofitar doncs la temporada d'espàrrecs és curta, però de moment encara n'hi ha i forces, aquí us en deixo una foto per fer-vos venir gana.

Ironman

Quina passada, s'ha de veure per creure, aquest matí, fent la meva ruta habitual de blogs amics, en el d'en codex, he vist una entrada que m'ha emocionat, gràcies Jordi per penjar-ho; tant bon punt ho he vist, he pensat fer jo també una entrada per poder difondre més el missatge que hi ha, reconec que sóc bastant fred en quan a expressar els meus sentiments, les meves emocions, però el que he vist al teu blog ha sobrepassat el meu control i no he pogut deixar escapar alguna llàgrima, estava realment emocionat.

El tema és sobre un pare que participa en la famosa i duríssima proba de l'Ironman, l'home de ferro, ja de per si dura, però no hi participa sol, ho fa amb el seu fill que té paralisi cerebral. Ho torbareu molt detallat i ben explicat clickant aquí o a través d'aquí http://codex37.blogspot.com/2008/02/emociones-ejemplares.html, espero que us agradi i us emocioni tant com a mi.